Actualitat, Art, Entrevistes, Galeries

El nou president de les GAC: Entrevista a Benito Padilla

6 de juliol de 2023

El nou president de les GAC: Entrevista a Benito Padilla

Benito Padilla és llicenciat en història i professor d’història i història de l’art, també és expert en taxacions d’obres artístiques. Des de 2007 ha emprès el projecte Imaginart, una galeria que dona veu a aquelles tendències artístiques més contestatàries i rebels de les normes hegemòniques. Ara és també el nou president de l’Associació de Galeries d’Art de Catalunya. Aquesta setmana oferim una vista d’ocell als seus interessos artístics més personals.

Àlex Salas: Bon dia Benito, abans de començar l’entrevista m’agradaria donar-te una calorosa benvinguda. Si et sembla bé, tinc curiositat per saber quins han estat els orígens de la teva carrera com a galerista. Com vas endinsar-te en aquest món?

Benito Padilla: Bon dia i gràcies a tu. Sí, sí, jo t’explico. Com ja saps soc professor d’història i d’història de l’art. Cosa que ja indicava en mi un interès específic per l’art. En algun moment algú va abandonar un estudi, d’això et parlo de fa ja gairebé vint anys, i amb amics vam decidir emprendre un projecte galerístic. Amb la idea no sols promoure un programa expositiu, sinó que també volíem aventurar-nos en el mercat i participar en aquest món de les vídeoinstal·lacions que ens semblaven fascinants. No et creguis que jo vaig voler presidir la iniciativa, va ser més aviat que, a manca de trobar qui es posés en aquesta posició, vaig acabar director de galeria.

À. Salas: En tant que historiador, com definiries el rol de l’art dins la societat catalana?

B. Padilla: Com ho veig jo? Vegem, t’exposaré com veig jo el cas de Catalunya i en concret el de Barcelona. Per això, ens situarem en el moment previ a les Olimpíades del 92, que era un instant a la ciutat i també a Catalunya, explosiu. Com a professor, aquell era un moment perfecte per aprofitar l’interès que s’expandia, i que sempre ha estat present a la ciutat, pel disseny. Llavors era un instant preciós per a les alumnes, vaig poder donar-los a conèixer l’empremta del disseny característic de la ciutat. Els galeristes tenien, en aquell instant, una gran possibilitat d’explorar conceptes artístics diferents. Em refereixo a exposar art de format clàssic, però també explorar la dansa, les passarel·les de moda, la performance, per posar-te exemples.
Malauradament, després del 92 succeeix un abandó per part de l’administració pública, catalana i barcelonina. Aquest declivi es dona bàsicament per la falta de solvència intel·lectual i artística dels representants de les institucions polítiques. Hauria de tenir-se molt clar que el context d’auge del 92 no és resultat de l’atzar. Si no que era el reflex de la trajectòria i tradició del vincle de Barcelona amb les arts plàstiques, l’arquitectura i el disseny. Tot això, explica el cim a què arribem al final de la dècada dels 80. Després, com ja hem dit, no va saber-se fer de vincle entre l’art i la societat. En conseqüència, Catalunya va perdre la connexió amb les avantguardes que s’estaven coent fora de les fronteres espanyoles. Puntualitzem també que, d’aquí brolla la pèrdua de prestigi de la figura del col·leccionista. I és que és lògic, si les forces polítiques no propicien la curiositat per l’art, tampoc es demostra que el paper d’una col·lecció pugui tenir crèdit o mereixi reconeixement. En conseqüència, el galerisme a Catalunya es va veure deteriorat.
La qual cosa és una llàstima. Molta gent assumeix que durant el Franquisme va haver-hi una aturada en la creació i el mercat de l’art. Evidentment, les condicions de fam i dificultats socials no eren el clima més adequat. Sí que hi ha un període (del 39 al 45) de sequera. Però després estan figures com la de Miró que juguen un paper molt destacat. Fins i tot sota la dictadura, es van inaugurar museus com el Museu de Cuenca, també el Museu Picasso a la ciutat de Barcelona. Tot això, malgrat les condicions adverses, els col·leccionistes van apostar pel paisatge. En aquest context ha de destacar-se el paper de la galeria Gaspar en el si del galerisme català.
Però després, per aquesta falta de solvència, com dic, de les elits polítiques, tenim artistes catalans mundialment reconeguts, com són Jaume Plensa o Miquel Barceló, que si et fixes, tenen gran part de la seva obra gestionada per galeries estrangeres.

À. Salas: A quines tendències artístiques ets més sensible?

B. Padilla: Continuant amb el que et comento, sento un gran interès per les tendències apàtrides. Els artistes que, a causa de motius polítics, culturals o fins i tot aquells que s’han vist renegats de les possibilitats contextuals, han de marxar, revelar-se i produir el seu art lluny de la seva seu natal. Moltíssima gent ha hagut d’adaptar el seu art a la condició d’expatriada. També té molt interès veure les narracions de la seva producció artística adaptades a aquesta situació. Com hem dit, això a Catalunya ha passat molt, el que dic no és un retret, però sí que em sembla rellevant a l’hora d’explicar la identitat cultural actual i el salt narratiu-artístic en el que ara ens trobem.
Només ens cal mirar els despatxos d’advocacia, les consultes mèdiques, les empreses de disseny i arquitectura. En altres grans centres urbans, els territoris del prestigi són acompanyats o nodrits de la mà de l’art i de la seva contemplació. És interessant perquè l’oficina es defineix segons els interessos i les tendències artístiques de qui presideix l’empresa o el centre. Es vesteix l’habitació amb trets del que defineix la teva identitat, més enllà d’un diploma universitari penjat de la paret. Clar que, al final, tot això té a veure amb el fet que l’administració pública no contempli la importància de l’art com en altres països. No ens oblidem que, a Espanya, la llei de mecenatge continua pendent i que som un dels estats amb la taxa d’IVA més elevada.

À. Salas: Quins són els teus artistes contemporanis preferits?

B. Padilla: És una pregunta complicada, ja que moltes vegades no es tracta d’una artista en concret, és més aviat una forma d’expressió que defensi i reivindiqui els temes que m’interessen. Ara, per exemple, a la galeria tenim a una sèrie de dones. Rada Akbar és un exemple clar d’aquesta lluita contra l’ordre establert. L’exposició consisteix en la visibilització de l’opressió soferta per les dones, concretament a l’Afganistan. Un altre exemple és Zoulikha Bouabdellah, que té part de la seva creació exposada en la col·lecció del Centre Pompidou de París. El treball que vam fer amb ella a Imaginart, va conglomerar les seves idees sobre els límits, la divisió que es construeix quan aquests s’estableixen.

À. Salas: Què és el que més t’agrada de la teva feina?

B. Padilla: [Riu] presenciar i participar en allò que és disruptiu, trencar la censura. Al cap i a la fi, és el que han fet sempre els artistes. Sovint penso en aquesta obra de Bernini, que representa Santa Teresa en èxtasi esculpida. La visita de l’obra va prohibir-se, perquè clar, al final és una representació de Santa Teresa profundament eròtica. Amb aquest àngel amb cara de murri preparat per a clavar aquesta llança dirigida a l’entrecuix de la santa. Per mi, això és important en el moment de la creació, transcendir el preestablert, els cànons de qui et censura han de ser trencats.
Una altra obra canònica de la història de l’art censurada es presenta en la trajectòria de Pablo Picasso. Ja sent autor de renom va fer el que es va dir “Suite 347”. Es tracta d’una instal·lació que es va exposar en el 1970 en la Galerie Louis Leiris. En ella Picasso fa ús de la seva imaginació per a retratar el que Giorgio Vasari va escriure en la seva Vida de Rafael. Es va dir que havia mort després de 4 dies d’amor intens. Clar que Picasso va fer una recreació imaginària, res del que es va exposar era rigorosament cert. Però aquesta no és la labor dels artistes, la veritat ocupa als historiadors, els filòsofs, les ciències empíriques, però la creació s’encarrega d’altres coses.

À. Salas: Si poguéssim sintetitzar-ho en tres conceptes claus: què és el més important que ha de tenir una persona que es dediqui al món del galerisme?

B. Padilla: Mira, la primera te la respondré per negació. El que no ha de fer un bon o una bona galerista és pensar que té una botiga. S’ha de tenir la preparació suficient per a atendre els usuaris de l’art, tant col·leccionistes com no col·leccionistes. Una persona que sigui galerista ha de saber el que té entre les mans.
El segon que jo veig necessari en aquest perfil és l’audàcia, sobretot pel que ja hem estat parlant anteriorment, la situació no és senzilla i la galeria no es pot quedar entre les seves quatre parets. És bo buscar formes amb les quals acompanyar la societat amb l’art.
I finalment, encara que idealment no hagués de ser d’aquesta manera, és molt necessari estudiar i observar bé el mercat, el mercat amb Majúscules. D’aquesta manera, el galerista pot plantejar fragments de discurs en les seves exposicions que acompanyin el mercat de l’art, i aconseguir que els interessos econòmics conflueixin amb els de la creació.

À. Salas: Què podem esperar en els mesos vinents de l’Associació de Galeries d’Art de Catalunya?

B. Padilla: Després de tot el que hem parlat, comprendràs que, com a president de l’Associació de Galeristes d’Art de Catalunya, vulgui reconciliar la societat catalana amb les seves pròpies tradicions artístiques. Informar i donar a conèixer la producció artística actual. En suma, recuperar un fons d’art del segle vint, posant en contacte galeries i famílies que tenen accés a obres que mereixen ser compartides i gaudides.