Art

“Ni menjar formatge està ben vist”. La responsabilitat artística i la censura

27 de juliol de 2023

Per À. Salas

La censura fa anys que està en boca de tothom, l’altre dia al metro una persona es queixava en veu alta que ja vivim en una esfera en què “ni menjar formatge està ben vist”. Immediatament, va fer-me pensar en la conversació que vam compartir amb el Benito Padilla fa més o menys un més. La censura es troba a tot arreu. Sigui per ser evitada constitucionalment o per excessiva. Afecta a totes les esferes que constitueixen allò social. Hi ha la censura política, la de l’educació, la moral, aquella que s’amaga en els mitjans de comunicació, en l’art i també a les piscines públiques. Se’m fa curiós que, malgrat ser quelcom tan present en el dia a dia de la societat, encara sigui delicat parlar-ne i escriure de la censura. Els meus dits puntegen amb peus de plom la introducció d’aquest article.
Des de la perspectiva filosòfica, és difícil adoptar una posició a favor de la llibertat d’expressió extrema: no tot el que succeeix al món és moralment acceptable. A la vegada, dir que hi ha coses prohibibles ens planteja el problema de qui i on posa el límit. Però deixarem aquests debats pel ressopó del vespre a porta tancada. A hores d’ara i amb les temperatures que assetgen Catalunya últimament, aquesta temàtica escalda massa la testa. En canvi, ens concentrarem en allò tan suggerent com l’autocensura, la rebel·lia de l’art, i la responsabilitat de l’artista.
Per començar, proposo esbossar una de totes les possibles definicions de l’art. Acceptant que en el món de l’art hi ha temàtiques infinites, i que cada individu creador té un univers propi; direm que tant la temàtica i la perspectiva singular sorgeixen de les creadores o creadors com resposta al seu context. Per tant, l’art és la frontera que cicatritza entre la sensibilitat humana i la duresa de l’entorn. Pot ser que, l’artista ressenti ferides que no contempla exposar a la llum pública. D’altres vegades, les cicatrius afloren amb fatxenda i optimisme, volent mostrar al públic allò que és vergonyós i sensible. Ambdues actituds s’encaixen en la figura de l’artista que intervé entre la voluntat d’ocultar i la de desvestir impulsos de vulnerabilitat i denúncia.
Perquè, més enllà de l’adequació del discurs hegemònic cultural i dels cànons socials. La censura, preserva el límit entre la intimitat i la identitat social de l’artista. Al cap i a la fi, fer pública una fotografia, un text, un quadre, una dansa, també i en primera instància és exposar la teva vulnerabilitat i identitat a la mirada de persones com jo —amb sort seguidora del teu treball—, preparada per puntar el dit i jutjar un objecte, la teva cicatriu, el resultat del teu esforç.
Per concretar, exemplificaré amb dues artistes que han marcat el meu recorregut com a pensadora. Recordo la primera vegada que vaig veure les fotografies de la Sally Mann. La sèrie d’imatges que retraten la seva família sempre han estat les meves preferides. Des d’un inici van confondre en mi dues sensacions. Per una banda, la tendresa de presenciar el treball d’una mare que admira les seves filles. Per l’altra, la sensació incòmoda del voyeurisme, aquella que sap que es troba davant de la intimitat atresorada. I em demano, com a mare explotaria les imatges de família? Com artista, estic disposada a compartir allò que commou el meu nucli? La fotògrafa ho fa, exposa el seu amor més apreciat. Pren el poder de qui es mostra fràgil sense por a ser represa.
Igual d’important, però molt diferent és el tipus de poder que motiva la feina de Núria Güell. El seu contingut gira explícitament al voltant de la censura i les problemàtiques socials. Imagino la seva figura de dona empoderant-se, farta de ser abusada i menystinguda, quan va fer públic el 2018, el seu documental anomenat “De putes. Un assaig sobre la masculinitat”. Veig la seva cicatriu onejant al vent de la crítica i represalia pública. Com no tenim cap garantia que tot l’art sigui personal, hem de veure més enllà de la Núria, i puc suposar que moltes altres dones van agrair el seu rol d’artista reivindicativa.
Precisament per això, per tal de protegir-se de l’autocensura. Aquella que limitaria la creació artística i de ficció, en el procés, Julio Cortázar oblidava la presència del públic. En una entrevista que podeu veure en aquest enllaç, l’escriptor ens parla de la relació de l’autor amb el lector com si aquesta fos comunicada a través d’un pont. Entre ambdues figures hi ha un pont que les uneix, però en el moment de l’escriptura el pont s’ha de trencar, l’autor ha d’estar sol, diu. Soles i sense la mirada de l’alteritat, només així som capaces de comunicar i revolucionar els paradigmes preestablerts. Fer nostres sense vergonya, els racons més humans de la nostra creació també, a vegades els més oprimits. Sols sense pensar en l’ovació del públic la creació s’emprèn sense témer la censura. Clar que llavors, si l’art és una cicatriu, l’artista és una lluitadora i, per això, són les primeres a caure en exili. Perquè per molt que jo ho intenti, política, art, societat i esferes personals, estan sempre entrelligades.
I així, després de servir-vos unes tapes de “censura arrebossada de responsabilitat artística” posaré els peus en remull a la piscina i us desitjo una bona capbussada al mes d’agost.