‘Mediterrani Atlàntic’

Tramuntana

Cendres vives

A inici del juliol de 2026 van cremar al voltant de 2.300 hectàrees del Massís de les Gavarres. Després de l’incendi, l’artista Francesc Ruiz Abad es va passejar per la zona del desastre, a l’altura de Romanyà de la Selva, i va arreplegar restes d’alzina i bruc carbonitzats. Amb aquella cendra inerta, amb aquells vestigis secs que abans creixien plens de saba viva i que durant uns dies van brillar amb la fúria de les flames, va dibuixar part de les peces realitzades específicament per a l’exposició Mediterrani Atlàntic de la Tramuntana Gallery, a Vulpellac. El resultat, però, no es limita al testimoni. Ni al relat.

D’una banda, perquè la cendra de les Gavarres és més que simple matèria. No es redueix al residu sutjós d’una combustió i prou. La cendra és el rastre de la mort. És la metàfora de la devastació. Per això, en els negres i els grisos de qualsevol cendra s’evoquen ombres pregones com les de Pompeia, Hiroshima o el World Trade Center. Qualsevol cendra és totes les cendres i, en virtut de la seva triple dimensió de matèria, rastre i metàfora, ens aboca al pes plumbós de l’anihilació. De l’altra, perquè la cendra, en mans d’un creador com Francesc Ruiz Abad, recupera la capacitat de donar vida. Així, dels arbres calcinats, mercès al poder de l’art, en sorgeix una nova realitat, que provoca moviments interiors en els espectadors oberts a l’experiència estètica. No és estrany que Juan Eduardo Cirlot, crític d’art, mitòleg, compositor i, sobretot, poeta, recordés en el seu inspirador Diccionario de símbolos (1968) la relació entre la cendra i la nigredo , la fase de descomposició ennegridora que enceta el procés alquímic de perfeccionament espiritual.

I és precisament aquí on l’art introdueix una possibilitat de transformació que costa tant de veure en la catàstrofe per si sola. Tot i que comenci a reverdir en molt poc temps —tal és la força i la urgència de la vida—, el bosc trigarà molt temps a veure’s renovat. Els artistes no es conformen amb el món i els seus successos. Els recreen, els amplien per oferir sortides i alternatives. Així, les despulles arbòries recollides a les Gavarres, tornen a créixer. Alhora, deixen de pertànyer exclusivament al paisatge cremat i dialoguen amb aquell altre panorama atlàntic que Francesc Ruiz Abad també recorre amb el cos i amb la ment.
De fet, en l’obra d’aquest pintor sempre s’hi observa una mena de reverència natural per la vida i la seva evolució, allunyada dels rituals impostats o dels llocs comuns. El treball de Francesc Ruiz Abad és particular en tots els aspectes: des de la investigació sobre els materials i els processos fins al desenvolupament d’iconografies pròpies, passant per la importància dels viatges. El seu acostament a l’estat dinàmic i a l’energia que és la vida té molt poc a veure amb les efusions festives, sovint naïfs, de qui es queda en la superfície. L’artista palamosí crea des del respecte profund per la força atàvica que batega en les espessors selvàtiques, en les onades de la mar, en els animals que esdevenen símbol. També des de l’eclecticisme, la curiositat i la fascinació per tots aquells rostres que encara gesticulen en els marginalia dels llibres antics, els capitells, els bestiaris de les festes populars, la pintura dels grans mestres de la contemporaneïtat, els dibuixos animats…

Per tot plegat, Francesc Ruiz Abad comparteix la riquesa conceptual d’una exposició com Mediterrani Atlàntic amb sorprenent austeritat. La seva comprensió dels cicles de generació i destrucció exigeix equilibrar l’exuberància formal d’uns grafismes elaboradíssims amb una severa economia cromàtica, rigorosa com l’oració dins d’una cel·la. Aquesta és la sobrietat de l’asceta que camina amb els peus nus per les platges d’aquí i per aquelles altres tan llunyanes, que fa via entre els arbres consumits pel foc, que andareja sota les escultures dels claustres. I que ofrena el pit, brillant de blau ultramar, a la negror del fum d’estampa. Blau i negre —molt negre, en aquesta mostra—: com succeeix amb la poesia, només es pot dir molt amb molt poc. Quanta destresa i quanta densitat, per a un creador tan jove (neix l’any 1990). Quanta bellesa i quants matisos, en una obra que, tot i ser personalíssima, no brolla de les exigències de l’ego, sinó de la generositat envers uns públics que l’hauran de completar amb la seva intel·ligència i la seva sensibilitat. Que no és la mirada i la memòria d’altri, el que dona sentit, des de la més remota antigor, a les urnes cineràries?

Pere Parramon,
Doctor en Història de l’Art, crític, professor i escriptor

Més informació:

Dates: 5 de setembre – 5 de novembre, de 2026
Adreça: Carrer dels Arboços 10, 17111 Vulpellac, Girona
Horari: dimarts a dissabte, de 10:00 h a 14:00 h i de 16:30 h a 20:30 h.
Telèfon: (+34) 643 695 663
eMail: info@tramuntanagallery.com
Adreça web: tramuntanagallery.com