Actualitat, Art, Artistes

Sorolla: la llum de l’aigua

5 de setembre de 2023

Sorolla: la llum de l’aigua

Per Àlex Salas

El 10 d’agost ara fa cent anys l’il·luminista s’apagava als afores de Madrid. Joaquín Sorolla, necessita poca presentació, va ser un artista altament reconegut durant la seva carrera de pintor. De biografies de Sorolla se n’han fet moltes, se n’ha tractat en molts llibres i enregistrades hores de documentals diversos. Per aquest motiu, l’article d’avui només tracta dues obres testimoni de la passió de Sorolla per la vida de costa. Així doncs, us convido a gaudir la manera de Sorolla de tractar la llum de l’aigua salada.
La tornada de la pesca i els nois a la platja, són, de lluny, dues de les meves obres preferides de l’artista. Ara que, de mica en mica, s’adorm l’estiu, penso en els seus paisatges marins, plens dels rajos d’un Mediterrani encara innocent i optimista. Talent i bellesa recobreixen cadascun dels llenços de l’artista. Encara que, en la seva producció és notable la gran quantitat de quadres de temàtiques costumistes d’altres zones de la península. Els quadres dels quals escric avui són representatius de la feina de l’il·luminista valencià. He escollit parlar-ne per com d’especial va ser la primera vegada que vaig visitar les sales en les quals s’exposen. Una atracció sentida en el moment en el qual vaig trobar la meva mirada adherida i capturada en la immensitat dels llenços. Ara, però, cal saber que ambdues peces es troben exposades al Palau Reial de Madrid fins al 24 de setembre. “Sorolla a través de la llum”. Així han batejat l’exposició monogràfica que rememora el recorregut de l’artista. Des del nostre espai de Magazine en línia he pensat escriure Sorolla a través de l’aigua.
Les dimensions del suport dels nois estirats a les ones de la costa valenciana van agafar-me per sorpresa en el centre de Madrid. Fent de l’embriaguesa de la nit anterior l’excusa per una actitud contemplativa, amb el meu —encara vigent— carnet d’estudiant, els passos perduts i unes cames fatigades de la festa vaig anar a parar entre les sales del Museu Nacional del Prado. Allí, en una ciutat lluny del mar Mediterrani, el lluentó d’aquells cossos riallers, s’abalançava sobre mi. Els ocres i els verds marins transmutaven el temps i l’espai i em transportaven en un llimb de sorra entre els dits i camisola bufada pel vent. Clar que, també això és art, saber fer virar l’entorn de qui contempla. Capturar dins del quadre el cos diminut plantat i abraçat davant de la pintura a l’oli.
S’ha dit que Sorolla era un avantguardista a cavall del classicisme. Si prenem com a referència el quadre de la bata rosa i les seves estances en les acadèmies de Roma i després de París, és clar que la seva formació clàssica va ser poderosa. A més, l’admiració personal de Sorolla cap a Velázquez, recollida al llarg de la seva obra de retrats, però també en els intercanvis epistolars, dotaven del seu impressionisme un aire d’avantguarda embrionària. Evidentment, ambdues circumstàncies van tenir gran impacte en el seu mode de comprendre la pintura. Jo sobreencareixo, no només trobem en Sorolla un Clàssic, ni un Avantguardista visionari en l’ús del material, també tenim un incís d’All-over painting. Enfront del format de 118 centímetres d’alt per 185 d’ample, jo el que veia era un preceptor dels expressionistes Americans. Hom diu que les dimensions d’un quadre han de ser preses en compte per poder fer-ne una lectura temàtica. Al llarg de la història de l’art, les grans pintures han estat concedides per la narrativa històrica, pel retrat de cos sencer d’un gran representant polític o militar, per les al·legories nacionals, entre d’altres. Però quina és la quantitat de superfície necessària i suficient per mostrar l’entusiasme de la nostra nostàlgia marina? Especialment per aquelles de nosaltres que vivim lluny del remoure’s de l’aigua salada. A començaments de setembre hom sospita l’enyorança del bany de tarda després d’un dia d’estiu, de les rialles maleducades que deixen plenes de sorra les tovalloles de les veïnes. També llavors comprèn que les ones i els banyistes, un bodegó de cul nu, prengui dimensions d’escala natural.
El pintor va fer del clapoteig de la llum i la vida rutinària de costa l’eina per la narració d’una sèrie d’obres. Entre les quals es troba el retorn de la pesca. Esmunyint-me de la terrassa d’escultures del Musée d’Orsay a París, vaig topar amb el quadre de la tornada de la pesca. Monumental, el retrat d’una barca esquitxant els pescadors ben plantats, i d’uns bous desitjosos de migdiada lluitant contra l’escuma vigorosa. El tot contrarestat i, a la vegada, acompanyat per la lleugeresa de la vela tibada pel vent. Novament, des de París, en una capital lluny del mar Mediterrani, Sorolla em cridava a l’enyorança de l’estiueig que ja conclou. Empatitzant amb la fatiga laboral, enfront de les clarors blanques de la Mar a peu de vela, moro de set d’un bany a l’Empordà.
Ara que ja és setembre, reprenem la rutina, tornem als usos i costums que a l’inici són estranys, però després se’ns fan llar. Pot semblar-nos una ironia burleta, un gest naiv, el positivisme i lleugeresa d’aquesta aigua lluminosa que envolta els pescadors tornant fatigats de la jornada de treball. Ben mirat, 265 cm per 403,5 cm, són ben bé una grandària comparable amb el quadre de l’afusellament del 3 de maig, o el que ha quedat de la ronda de la nit de Rembrandt, capti la ironia qui bonament en tingui l’esma. Però també la podem veure com un picar l’ullet, un copet a l’espatlla per part de Sorolla, a totes nosaltres que reprenem la feina l’il·luminista, amb un quadre de dimensions fastuoses ens anima a ser optimistes i a gratificar el treball ordinari. L’any que ve torna l’estiu, amb sort una mica més fresquet.