Entrevista a Pepa Quinteiro

La feminitat no hauria de ser una càrrega en el context de l’art ni en cap altre, per això hem decidit donar veu a algunes de les directores d’institucions galerístiques que han accedit a donar testimoni de la seva posició professional des de la condició de dona.

Bon dia, Pepa i gràcies per concedir-me aquest moment d’entrevista. Em torno a presentar breument, sóc l’Àlex Salas i vaig estudiar Humanitats a Barcelona, especialitzant-me en art, estètica i galerisme. Ara et truco des de Madrid on estic estudiant un màster en filosofia. Per això em sento molt agraïda de poder parlar una estona de la teva experiència com a figura femenina en món del mercat de l’art. Com estàs? Hi ha alguna cosa que vulguis dir abans que comenci amb les meves preguntes?

Pepa Quinteiro: Abans de res el que voldría és agrair-te la proposta de poder intervenir en un projecte com aquest. La veritat és que vaig quedar sorpresa del tipus d’intercanvi que farem. Quan vaig llegir les preguntes em van semblar diferents, amb una profunditat sensible que em van agradar molt. També m’agrada veure en tu, i també en les persones joves que treballen en algunes ocasions amb mi a la galeria, una consciència que fa uns anys no es tenia. És important que es visibilitzi que les coses han canviat molt, encara han de canviar més, és clar. Però abans passaven coses que ara ja no s’acceptarien.

Moltes gràcies Pepa, el mèrit no és meu, sóc deutora d’una lluita que ja porta uns anys en marxa i jo i les persones de la meva generació hem nascut sabent que exigir un respecte per la condició de feminitat és lícit. De la mateixa manera també et diré que no és una consciència garantida, queda molt per fer. Aparentment alguns estudis demostren que la violència de gènere entre els menors de vint anys està augmentant a xifres esfereïdores. Jo només puc donar les gràcies de tenir la sort de ser conscient que mereixo el mateix tracte que qualsevol altra persona.

Però aquesta entrevista va de tu i de la teva experiència com a directora de la galeria Anquin’s. Així que si no vols afegir res comencem amb la primera pregunta. En tant que humanista i entrevistadora considero molt important començar per la pregunta següent: Fora dels cànons del feminisme o la identitat personal, m’agradaria demanar-te quina és la teva línia de preferència o d’investigació preferent. És a dir, per quina modalitat artística o escola tens debilitat. Jo sempre he admirat l’escultura i he llegit en alguna banda que una de les teves peces d’art preferides és una escultura de Jesús Curiá. Per això, aprofito per demanar quins són els teus interessos artístics, o si tens una artista de preferència que últimament et sembli que està produint una obra especialment atractiva.

Pepa Quinteiro: Doncs jo havia pensat respondre aquesta pregunta explicant una mica com vaig començar, com vaig acabar sent directora de la galeria. Les meves preferències artístiques i els meus inicis en el món de l’art estan molt vinculats a la figura de la meva mare. Ella va ser i segueix sent un referent molt important en la meva vida. Va ser perquè, desgraciadament va morir molt jove, en el Seu moment va ser molt dur per a mi i ara malgrat explicar-ho m’emociona és una etapa de la meva vida que ha quedat enrere, de la que vaig aprendre’n molt. La meva mare portava la galeria de la família fundada l’any 73, va ser idea conjunta del meu pare i de la meva mare, però la meva mare era la que invertia esforç i carinyo al projecte. Si ho penses, era una dona molt avançada al seu temps, directora de una galeria, en aquell moment potser no es devia percebre en aquests termes però jo sí diria que era una dona que va empoderar-se a través de la gestió i direcció d’Anquins.

L’any que va morir jo tot just tenia 29 anys, era molt joveneta, i tenia unes intencions molt diferents per la meva vida. Havia començat a estudiar física i després vaig passar-me al Camp de la geografia i la història. Les assignatures d’art eren les que més em feien somniar. Vaig entendre la meva passió per l’art en un viatge a diferents ciutats italianes que vaig fer amb la meva mare. Recordo l’estada a Florència, com sol passar en aquest tipus de rutes sempre ens quedem sense temps per veure-ho tot I poques hores abans de marxar em vaig plantar dient-me “jo no marxo sense veure el David de Miquelàngel”. De la Galleria dell’Academia no vaig veure res més que aquella escultura del poc temps que teníem a disposició. El cas és que amb tot això igualment vaig fer esperar un autobús sencer de turistes perquè jo pogués gaudir d’uns segons d’avant de l’obra. (Riu)

Per això, si hagués d’escollir un llenguatge artístic efectivament escolliria l’escultura. No només per aquest record que comparteixo amb la meva mare que és una mica l’inici de la meva història d’amor per l’art. També perquè l’escultura té alguna cosa d’especial, és presència, hi ha una força en ella que modifica l’espai.

He de dir també que de petita ja havia tingut contacte amb el món de la galeria. Havia pogut disfrutar dels ambients fantasiosos dels tallers dels diferents artistes amb qui la meva mare treballava. Des de petita les vivències familiars van anar lligades al món d’Anquins. 

Per acabar d’explicar-te com vaig heretar la galeria, l’any 92, mentre aquí tothom estava eufòric esperant l’arribada de les olimpíades la meva mare es despedia de mi i del seu projecte d’arts. Va deixar-me plena de pena i amb un projecte a les mans que per res del món no hagués volgut veure dissoldre’s. Malgrat ser molt inexperta vaig decidir deixar el projecte de relacions públiques en un projecte de Golf que tenía el meu pare, era una iniciativa emprenedora que podria haver funcionat per mi, però Anquins em demanava. Fent de relacions públiques vaig aprendre moltes coses que més tard m’han servit per la galeria. Però, malgrat ara no ho voldria de cap altra manera, van ser les circumstàncies les que van decidir per mi. És cert que jo havia estat ajudant a la meva mare i acompanyant-la a alguns esdeveniments i sobretot als tallers dels artistes. Però sempre havia tractat la vessant lúdica d’una galeria, el que és molt diferent a ser-ne la directora. Els inicis van ser durs però ha pagat la pena.

Si és veritat que vaig rebre-la amb uns artistes determinats que potser no era exactament el que a mi m’interessava, però al cap dels anys vaig aconseguir perfilar el projecte. També vaig aprendre que a vegades els artistes que més desitges són els més complicats d’aconseguir, el que més t’interessa és el que et costa insistència i esforç, el que vols ho has de seguir tu. Totes aquestes proves van forçar-me a créixer com a persona.

À: És una història molt bonica Pepa, gràcies per compartir amb mi aquest capítol de la teva vida que és molt important tant per tu com per la galeria. M’agradaria demanar-te com sents que la teva experiència amb relació al galerisme hagués sigut diferent si fossis home.

Pepa Quinteiro: El que em porta a explicar-te com vaig establir la meva primera relació galerista-artista. Mai no havia tractat amb les carreres d’artistes emergents, i jo el que volia era trobar un mode d’expressió jove, que em representés com a galeria, com a persona i poder donar-li veu. I llavors vaig conèixer el projecte de Jesús Curiá que feia uns cinc anys que exposava i començava a buscar la vía d’entrada al món de l’art. I a vegades passa, tens un sentiment, una intuïció que això lliga amb tu.

El mateix va passar-me amb Béatrice Bizot que és una artista escultora amb qui També tinc un vincle interessant. L’ultim viatge a la fira de los Ángeles vaig anar-hi amb ella i ens ho vam passar genial. En aquests moments està preparant un gran projecte per Vila-seca amb conjunt amb l’ajuntament. Ara té un estudi més gran precisament pel projecte que está disenyant. Jo crec que de cara a l’estiu ja el tindrà enllestit. 

A més d’això, per tal de poder donar obertura i visibilitat a nous talents la galeria ha estat organitzant durant vint anys concursos de pintura jove. D’aquests a vegades hem tingut el privilegi de poder engendrar una relació amb alguns dels pintors i pintores que hi participàvem. Trobo que és una iniciativa que ha portat moltes coses bones tan a  la galeria com a la pintura emergent. 

À: Tal com en parles sembla ben bé que descrius un sentiment maternal.

Pepa Quinteiro: És ben bé Així, és un llaç que sorgeix com un sentiment maternal, és una relació que no és freda. Els meus companys homes semblen buscar una relació que surti rendible, podríem dir que són més secs, poden tallar els vincles amb els artistes si aquests no surten al mercat de la manera més convenient. En canvi a mi em dol trencar els lligams. Imagino que a les meves companyes els passarà més o menys el mateix. Al cap I a la fi, entre galerista i artista hi ha un amor, una admiració que jo entenc com a mútua que és el que em motiva a portar la galeria.

À: Entenc, al final, per què vols la veritat si no t’hi va la vida. Amb relació a aquesta empatia que descrius, volia demanar-te si en algun moment has tingut la sensació anomenada “la síndrome de la impostora”. En el si del món intel·lectual s’entén com una percepció que tenen les minories com que no són prou vàlides per exercir la seva professió o bé ocupar el seu càrrec. Has tingut, en els teus inicis professionals o bé en l’actualitat aquesta sensació? Què és el que n’extreus? Més enllà del perjudici emocional, és possible que funcioni com un mecanisme que t’ha portat a exigir-te més?

Pepa Quinteiro: Si n’havia sentit a parlar sí. I he de reconèixer que sobretot en els inicis vaig sentir-me molt menysvalorada, ja no només per ser de Reus que no és una ciutat capital i llavors vens de la perifèria. Sinó per ser dona i sobretot per ser jove. Era una sensació que es notava en el meu entorn “Aquesta nena que ve a parlar amb els homes i a més de Reus”.

Si, la infantilització de la figura femenina és una situació de menyspreu en les que moltes persones dones es veuen confrontades.

Pepa Quinteiro: També va ser un inici difícil perquè jo havia d’estar a l’altura de la meva mare. Agafar el relleu de la direcció de la galeria al principi va dur a moltes comparacions, a comentaris com ara “La seva mare si, ella… no ho sé”. També és cert que sóc un tipus de personalitat molt tímid I que ha pogut ser una percepció meva que he estat projectant en les actituds dels altres, però així és com ho vaig sentir al començament de la meva carrera.

Pel que fa al mecanisme de compensació que demanes, sí que recordo que en una ocasió en la que ens reuníem entre uns quants galeristes. Una altra persona que era Home va desplaçar-me, va fer-me de menys dient-me que no tenia res a dir, ja que no tenia experiència en fires internacionals. Al moment vaig fer com qui diu “aguantar el tipo”, però sortint d’allà vaig plorar, em vaig sentir molt malament, com si jo fos poca cosa. Malgrat això, ara fa 15 anys que vaig a fires internacionals.

Al final aquesta experiència, malgrat que si és cert que no hagués fet falta dir-me les coses ferint, va ser una crítica que em va fer evolucionar.

À: Primer voldria agrair-te la teva confiança. Però també m’agradaria fer un apunt. Estem d’acord en el fet que les crítiques constructives són benvingudes, tant si provenen d’una dona o d’un home. No obstant,  entenc perfectament la sensació per la qual et va fer passar aquella persona aquell dia. Moltes dones, per no dir totes, hauran viscut un sentiment d’inferioritat en el que les han fet callar amb l’excusa que l’home que tenen davant en sap més. Voldria deixar dit que sempre, inclús del menys inexperimentat, es pot aprendre alguna cosa. Amb això el que m’agradaria compartir amb tu per, d’alguna manera pal·liar el disgust que vas patir aquell dia, és que sota cap precepte aquella falta de respecte cap a tu va ser justificada més enllà del dret que aquesta persona es va donar per ser Home i tenir una posició socialment construïda superior a la teva figura de dona. Aquella falta de respecte no és justificable per molt que després t’impulses a la motivació de participar en les fires internacionals. En aquesta situació no puc admirar-te més de com, d’un mal tràngol vas treure’n un creixement positiu. Gràcies també per fer visible una d’aquestes situacions quotidianes en les quals existeixen dinàmiques que invisibilitzen o insulten aquelles persones amb condició de dona.

En aquest sentit, aprofitant la teva experiència en les fires internacionals m’agradaria, si et sembla bé que et faci una pregunta no prevista, demanar-te quina és la teva fira preferida.

Pepa Quinteiro: Doncs tinc dues fires preferides. La primera en què vaig participar és evidentment un gran record. És la Fira d’Estrasburg, el que passa és que amb els anys ha deixat de tenir la projecció que tenia posem fa deu anys. L’altra de les fires que m’agrada molt és la Artkarlsruhe, és a la ciutat de Karlsruhe, a les afores, encara que la població es diu Reinstetten. A l’inici, la majoria de les galeries que hi participaven, posem un 80% eren alemanyes. Es fa en un Espai molt maco on posen una secció que allà anomenen plaça per exposar escultura. Les galeries poden ocupar un Espai a més del seu Stand però portar escultures de grans dimensions. Amb l’anglès t’entens amb tothom allà, però jo tinc la sort que el meu fill parla alemany.

À: No volia demanar-t’ho pero, ja que ho menciones, assumeixo que a més a més de tot el que m’expliques, ets mare.

Pepa Quinteiro: Sí, sí, sóc mare de dos fills. El més gran té trenta anys i el petit en té vint-i-set. El que també he de reconèixer que m’ha condicionat bastant. Al cap I a la fi, des dels meus vint-i-nou anys estic envoltada d’homes, el meu pare, el meu marit, i els meus dos fills.

À: També, m’agradaria demanar-te si coneixes el terme de “mansplaining”. És el que s’entén com una explicació innecessària per part d’una figura masculina d’un concepte o d’una situació que, vostè com a dona, ja comprèn o inclús, acaba d’explicar. Sent que és un fenomen recurrent en el seu dia a dia? En tant que especialista del món de l’art, creu que aquestes situacions es donen recurrentment?

Pepa Quinteiro: En això hi he estat donant voltes i no ho veig molt, També pot ser que no ho percebo. Però amb el que si m’he trobat alguna vegada és estar explicant a un client alguna peça d’art, donant informació sobre l’artista o argumentant-li per que l’obra pot encaixar dins la seva col·lecció, i veure que l’home amb qui estic parlant posa cara de “no sé si em convenç”. I jo crec que a vegades té a veure que els meus arguments no s’entenen com a ferms, o bé perquè és la meva pròpia percepció de mi com a dona la que em transmet la sensació que no estic sent convincent.

Això que m’expliques em fa pensar en un text que vaig llegir en alguna part fa anys. Explicava la teoria segons la qual les interaccions de les dones amb altres interlocutores buscarien una espècie d’empatia i acompanyament. Mentres que entre homes es donen intercanvis en el que hi ha una espècie d’escalada fins a l’argument incontestable. Relacionat amb això, sabent que existeix, per una banda, el feminisme de la igualtat, que busca una equiparació entre el rol femení i el masculí, en el que la línia de treball i explotació segueix tenint les mateixes aspiracions que les que ens han dut fins aquí. D’altra banda, tindríem el feminisme de la diferència, que aposta per uns objectius propis de la condició femenina. Potser no tan centrats en la rendibilitat mercantil, sinó en la rendibilitat sensible, posant èmfasi en la importància de la identitat. És a dir, del que és ser dona com a característic i divers al fet de percebre el món des de la masculinitat.

El feminisme de la igualtat es traduiria en seguir en les formes de mercat de l’art clàssiques (si es pot pretendre avui en dia vendre art com ho feien els nostres pares) o bé introduir una concepció del galerisme i de la promoció de les arts en una línia argumental diferent, poder més sensible a artistes que no s’atenen a una definició institucional de l’art, una lectura de les exposicions més interpretativa i menys institucional si se’m permet la referència al text de “La Red de Voguel” d’Alfred Gell. En quina posició et sents més representada? El feminisme de la igualtat o el de la diferència, o bé és una mica dels dos?

Pepa Quinteiro: he trobat molt interessant la diferència entre el feminisme de la igualtat i el de la diferència. El que em sembla és que cal recordar que aquestes distincions no són mai tan fermes, al cap i a la fi, la divisió Home i dona és un constructe que es dóna a la societat i no impedeix que hi hagi persones que tinguin actituds més o menys sensibles que no encaixin amb aquesta distinció. Per exemple, es dóna el cas que tinc un Amic molt sensible I que també és empàtic com jo. Jo no sé si hi ha alguna cosa de diferent en la nostra estructura mental, no és el que de veritat és important, el que hem de tenir present és que l’educació que rebem reforça aquesta divisió entre gèneres. Jo el que crec és que ambdues visions, o maneres de relacionar-nos amb el món són enriquidores. Necessàries, inclús complementàries. Llavors potser sí que estic més en el feminisme de la diferència, sobretot si tenim en compte les dues exposicions anteriors que s’han dut a terme a Anquins. L’exposició de l’escultora Teresa Riba titulada “Cuirasses” i l’exposició de Marta Fàbregas, “Identitats“. Van ser dos projectes en els quals, de manera evident, hi ha una sensibilitat femenina molt potent però també diferent l’una de l’altra. A la pàgina web de la galeria hi tenim els catàlegs per si vols donar-hi una ullada.

À: Tafanejaré aquests catàlegs que em dius. Moltes gràcies, Pepa per donar testimoni de la teva vivència femenina en el mercat de l’art, espero poder passar per la teva galeria en algun moment aquest any. Tinc entès que és als afores de Reus.

Pepa Quinteiro: moltes gràcies a tu, ha estat un plaer. La galeria efectivament és a cinc minuts de Reus i hi estàs convidada. Les portes d’Anquins són obertes per totes i tots els amants de l’art.