L’art, meditació i tradició: Teresa Lanceta

Atravesaba la oscuridad buscando colores estridentes y olores agrios. Había alegría y fiesta, también desesperación, injusticia y abandono. Teresa Lanceta per Urdimbres, nudos y tramas

Els baixos del pantaló, el colze de la bata reforçat, la caiguda de bicicleta als genolls del texà, el cos de ganxet del vestit estiuenc i la cremallera de l’estoig. Quan m’endinso en l’art de Teresa Lanceta, totes aquestes imatges són les que em porten a abraçar la figura de la meva àvia. En un art que no busca trencar amb la tradició, ni fugir de la bellesa, en la creació d’aquesta artista cada una de nosaltres pot arribar a vincular-se amb la importància que té el teixit, la tradició i la feminitat en la seva vida. 

Teresa Lanceta és una artista nascuda a Barcelona l’any 1951. Donant un cop d’ull a la seva biografia expositiva podem verificar com d’ampli arriba a ser el seu recorregut artístic, tant en exposicions individuals com en participacions col·lectives. Sent, aquestes últimes la seva predilecció. Les prefereix precisament perquè en el tèxtil hi troba una fusió entre diferents individualitats. La col·lectivitat del tèxtil és important per l’artista, que entrelliga un conjunt de persones que treballen dins d’un mateix diàleg, a la vegada que teixir fa possible que cada una de les persones que hi participen pugui conservar la seva singularitat. En aquest aspecte, Teresa defensa que l’autoria anònim no és una massa deforme d’una entitat sense característiques. Si no que els ulls de les espectadores i dels espectadors hauríen de saber apreciar les característiques de l’artesana o l’artesà que confecciona la peça. Darrere d’anònim Teresa ens anima a imaginar la persona que dona vida a les mans autores.

Aquesta artista, en una de les seves darreres exposicions monogràfiques, a la Casa Encendida va destacar la seva creença en la universalitat absoluta de l’art. Això sí, sense negar que sigui necessari un art que es pensi a si mateix. Lanceta proposa un art estètic que arribi a tots els tipus de públic degut a l’estret vincle que comparteix la seva obra amb les tendències folklòriques de diverses cultures. Per aquest motiu el conjunt de les obres de Teresa Lanceta va molt vinculat a la tradició però també a la condició de classe treballadora. Des del seu telar Teresa dóna al tèxtil i a l’artesania la importància que es mereixen. Les catifes per exemple, malgrat ser uns objectes d’utilitat quotidiana o, precisament per ser-ho: tenen la seva pròpia història, són fruit d’una o més subjectivitats i l’adquisició d’aquestes peces comporta també l’adopció del relat que amaguen els seus nusos i brodats.

En l’article del País, l’articulista Estrella de Diego recalca el mèrit que té el recorregut artístic de Teresa Lanceta. Malgrat haver començat la seva carrera i reflexió artística a la dècada dels setanta, no ha estat fins fa poc que l’escena de l’art contemporani ha oferit un indret privilegiat a Lanceta. Si bé el panorama artístic acaba de fer l’encontre amb aquest talent, és cert que Teresa sempre ha estat envoltada de persones amb la intuïció de veure en el seu llenguatge artístic una valia que mereixia confiança. Si ens aturem en la seva interpretació del llenguatge artístic, en essència es tracta d’un plantejament estructural que, en algunes ocasions s’ha pogut aventurar cap a la pintura. Tornant a la consideració de la tècnica central de l’obra de Teresa Lanceta, el teixit deixa de ser considerat una mera decoració. Com ha estat defensat des de l’inici de l’article: el tèxtil també pot ser interpretat, sent un mode de transmissió d’un llenguatge ancestral que filtra en les cultures. Cada una de nosaltres és lliure de veure en la pràctica de teixir una cosa diferent, però segons el testimoni de l’artista teixir en l’art és una espècie de fusió entre el dibuix i construir el llenç. Aplicar el color a la vegada que es fa visible l’estructura.

Amb aquesta idea voldríem apuntar una definició de la vida tal com ho posa en la pàgina web de Teresa Lanceta: “…y me pareció que la vida era un poco eso: estar mirando fijamente algo que apenas ves”. Per aquest motiu coincidim amb la idea de l’artista que l’art ha de ser una possibilitat per totes les persones. Permetent que a través de la creativitat donguem sentit a la nostra vida. A la xerrada feta a Bombas Gens , Teresa Lanceta va deixar clar que l’art és una de les coses que caracteritzen l’ésser humà. En aquesta ponència també exposa de quina manera Lanceta va començar a teixir. 

Va ser en la seva època universitària en la que es va trobar a persones que es dedicaven a l’art. Gràcies als atzars de la vida, com una Ariadna del segle XX va trobar-se amb un cabdell de cotó natural. I així va començar la seva més gran història: teixir. Aquest va ser l’inici d’una entrecreuada relació. Com hem dit, malgrat haver experimentat amb el brodat, el dibuix i amb la pintura Lanceta mai no ha pogut abandonar el seu telar. En la repetició va trobar una interessant sensació mental, un mantra gestual que tenia alguna cosa d’hipnòtica. Aquest començament, el cabdell de cotó natural, és una llavor d’un art fora de les limitacions, fora de les línies de l’art que en els anys 70 se centrava en repensar el seu propi concepte. Així, Teresa confessa que la seva facilitat de construir un discurs lluny d’aquesta redefinició va ser possible precisament degut a la manca d’intenció que tenia per ser artista.

Per altra banda, hi ha un cert clam a la feminitat en l’obra de Lanceta. Com ella mateixa ha exposat en alguna ocasió, en moltes cultures el teixit fet a mà a través d’un telar és obra femenina, una activitat que es duu a terme dins de la quotidianitat de les labors de la llar. Contràriament al treball remunerat de la indústria tèxtil massiva que, en general, està masculinitzada. Teresa, com un nus més d’aquesta tradició tèxtil confessa que en cada una de les cases en les quals ha viscut ha tingut un telar. El que per nosaltres la converteix en una dona especialment atreta per la cultura popular i pels costums que universalitzen la sensibilitat humana. En conseqüència, aquesta passió, la porta a comprendre el canvi com un sistema de relleus que succeeix en gradació. En comptes de pretendre la existència d’una ruptura abrupta entre les fases de la vida i la cultura. I així, veient que la tradició i els costums són presents en tot, igualment els ulls experts de Teresa són autèntiques gemmes per apreciar les diferències i els matisos entre les cultures i les seves robes. Assenyalant amb la seva obra maneres de viure, de veure i de fer diferents.

Si bé en breu podrem gaudir d’una exposició retrospectiva de Teresa Lanceta al MACBA aquelles que ho desitgin, poden anticipar-se i munir-se d’altres experiències i textures a la galeria Artur Ramon, a partir del 15 de setembre. Conscient de l’auge i de la importància que tenen les artesanies com el tèxtil en el panorama de les Arts, la galeria homònima ens proposa ara una exposició iniciativa de Mònica Ramon i comissariada per Sílvia Ventosa. La galeria proposa Laberints i textures, una oportunitat única per fer un recorregut en la sensibilitat del tèxtil i del gènere femení amb artistes com Aurèlia Muñoz, Francesca Piñol o Amparo de la Sota.

Per Àlex Salas