Entrevista a Roser Xandri, directora de l’Espai Cavallers

Comencem, la feminitat no hauria de ser una càrrega en el context de l’art ni en cap altre, per això hem decidit donar veu a algunes de les directores d’institucions galerístiques que han accedit a donar testimoni de la seva posició professional des de la condició de dona. En aquest cas la Roser Xandri, directora de l’espai Cavallers a Lleida que ja porta en actiu disset anys i col·labora activament amb artistes recorreguts i d’altres de més joves, donant vida a l’univers creatiu de la ciutat. 

-En primer lloc, m’agradaria demanar-te quina és la teva línia d’investigació preferent, tens algun o alguna artista preferida? És a dir, per quina modalitat artística o escola tens debilitat?

Aquesta és una pregunta difícil de respondre i més que definir-me sobre modalitats artístiques o artistes preferents   diria  que a mi m’ha interessat sempre el món de les coses belles i l’art en general, des de petita ha estat un univers que m’agradava molt i també ja de de petita agafava el tren, des del meu poble,  per anar a fer un curs de pintura a Manresa. Després vaig estudiar la carrera d’història de l’art i el màster en gestió cultural un cop els meus fills ja havien nascut. A més, l’Espai Cavallers és un projecte independent i que he portat a terme a més a més de les meves feines a la Universitat de Lleida i a l’Ajuntament de Lleida. 

El que converteix la meva galeria en una iniciativa molt personal que respon a disset anys de construcció a través de les meves inquietuds i emocions. Una empresa que vaig dur a terme en un entorn en el qual no hi ha un nucli sòlid de galeries com el que està establert a Barcelona, per entendre’ns. Per això et dic que, el que a mi m’interessa de l’art és tot el que a mi em pugui emocionar, el que pugui provocar sensacions, sense fer distincions en els llenguatges o l’origen de les peces que m’atrauen. Sí és cert que, potser, el meu primer instint tendeix cap a la pintura principalment dins l’art contemporani. 

 

-He vist que la teva galeria exposa una sèrie d’obres d’artistes femenines, una exposició que ha batejat “Univers femení”. Per això aprofito per demanar-li que ens parli d’aquest projecte. Per què aquesta iniciativa i com ha estat construir-la. 

Fa quatre anys que cada mes de març faig una exposició en femení, al principi tothom em va mirar com si fos una esnob, i ara cada vegada veig més que algunes companyes i companys estan entrant en aquesta idea. Fins i tot alguna artista em deia, “jo no vull entrar en aquest joc de l’art en femení”. I en canvi cada vegada més i especialment en la darrera edició, l’any 2021, he tingut unes artistes molt implicades. L’exposició col·lectiva d’aquest any juga en diferents textures, amb artistes que apliquen llenguatges artístics molt diferents, cosa que li atorga molta riquesa a nivell artístic i conceptual. 

En general, aquesta iniciativa sorgeix d’una pregunta que em van fer en una entrevista a la Universitat, sobre la qualitat artística en femení i en masculí. I en el seu moment aquesta pregunta no em va semblar correcta, ja que el plantejament va ser erroni, es plantejava des de la visibilitat i no de la qualitat artística. I llavors va ser quan va sorgir la idea d’aquesta línia d’exposicions d’art en femení coordinant-ho amb el mes en el que es celebra el dia de la dona treballadora. Vaig començar a consultar alguns estudis de la Generalitat on es confirmava que l’art en femení encara estava per darrere de l’art en masculí en tots els aspectes (en qualitat mai eh!!!, això ha de quedar ben clar). 

-Tu diries que, des del moment en el que et vas plantejar aquest diagnòstic de que l’art en femení es trobava darrere o en una posició inferior a l’art masculí, les coses han canviat?

A veure, jo per començar diria que la paraula “darrere” no m’agrada i que ens cal buscar una altra paraula, com per exemple “menys visibilitat”. És clar que el panorama ha anat evolucionat i ha estat canviant, però encara ens cal fer feina i aquest és el motiu pel qual ens trobem debatent sobre el tema oi?

-Efectivament, i tornant al món de les coses belles i de la sensibilitat que requereix el món de l’art, en algun moment ha tingut la sensació anomenada “la síndrome de la impostora”? És una manera de referir-nos a una sensació que poden tenir les minories com que no són prou vàlides per exercir la seva professió o bé per ocupar el seu càrrec. Diria que és una càrrega que duen les artistes amb les quals ha estat treballant? En parlen a vegades?

Aquesta és una pregunta interessantíssima i, al mateix temps, gens fàcil  de respondre. El cas és que quan comences de zero pot ser que tinguis aquesta sensació, no tant per la meva condició de dona sinó també per estar situada a la perifèria galerística. Sí és cert que començar amb la galeria va ser cometre errors que segurament  ara no faria, això no se sap mai, però tot és un creixement personal i professional. Al cap i a la fi, Espai Cavallers és un projecte que he posat en marxa per amor a l’art, mai més ben dit. En una ciutat en la que no hi ha gaire tradició de galeries d’art, es difícil trobar espais consagrats a la creació. I això és tan de cara a la clientela com de cara a la premsa. Llavors, aquesta síndrome de la impostora sí que l’he pogut tenir derivat de les respostes de sorpresa com ara “Ostres! Aquest artista? A Lleida?” I clar, sí, a Lleida podem tenir artistes amb gran trajectòria que també exposen i treballen a ciutats amb més tradició en el mercat de l’art. 

Lligat amb aquest tema de les ciutats més o menys aptes pel comerç i les exposicions artístiques, voldria demanar-te què és el que et sembla la idea que l’art ha de ser car.

No, en absolut. La màxima de “l’art no està a l’abast de tothom” s’ha de desmitificar, l’hem de fer caure. Al cap i a la fi, galeries com la meva posem a l’abast dels clients clubs de subscriptors i subscriptores que faciliten les adquisicions a terminis. Les persones tenen por de fer una mala inversió, però si hi ha un bon assessorament i una emoció que genera un vincle entre el client o la clienta i l’obra cal donar-nos compte que és una bona iniciativa. De fet, no tot l’art és car, hi ha artistes reconeguts que no costen moltíssims diners I per això crec que és important que deixem clar que l’art cada vegada és més a l’abast de tothom. La feina d’una bona galerista és poder assessorar els seus clients a trobar l’obra més adequada per als seus gustos i necessitats, i a més ajudar-los a trobar el lloc més adequat per les obres a les seves llars.

Jo t’he de reconèixer que en alguna ocasió m’he descobert somiant en poder tenir una col·lecció d’art. Tinc un acrílic d’en Domènec Montané, un artista andorrà i no puc evitar pensar que aquest és un primer passet.

Sí, jo també i  sempre dic que l’art és un “cuquet”, i que quan hi entres enganxa ja que és un gran plaer rodejar-se, no només de bellesa sinó també de concepte. I m’he trobat amb gent que adquireix una peça i llavors de mica en mica tendeix a anar cap a la segona i altres . Per això, a vegades, els recomano que al buscar el lloc ideal per a cada obra tinguin en compte les adquisicions futures, al cap i a la fi una col·lecció d’art és també un projecte que fa molta il·lusió.

Aquest artista de qui et parlo També és muralista, com l’Elisa Capdevila. Vaig veure que havies treballat amb ella, i a mi hi ha alguna cosa que em crida de l’art a grans dimensions. 

Referent a aquest tipus d’art, fa poc a Lleida pel festival d’Art Urbà, el Potfest, vam fer una iniciativa on participaven artistes com l’Elisa Capdevila,  la Lídia Cao i la Lily Brick. Era un projecte privat i que la Paeria de Lleida hi va creure i va ajudar a tirar endavant, i vam acabar fent una exposició d’obra més petita dins de la galeria Espai Cavallers com un projecte integrador amb el barri i la ciutat i també a obrir les portes a artistes d’street art i muralistes.

 

-En relació amb l’anterior, se sent cohibida per la seva condició de dona? Com seria la seva experiència professional si fos home? 

No em sento cohibida pel fet de ser dona. Pel que fa a la segona pregunta, no te la puc respondre perquè seria posar-me en la pell i el cap d’una persona que no seria jo, el que em sembla que seria un atreviment.

Si em permets, és una molt bona resposta. Si Sartre deia que no posicionar-se ja és un posicionament, jo et diré que no respondre ja és una resposta.

A més és cert que al ser Espai Cavallers un projecte personal, no he hagut de consensuar amb altres persones i, per tant, he pogut fluir amb molta llibertat, perquè no he tingut aquesta sensació d’estar limitada per altres veus, el que sé i reconec com un veritable privilegi. Sí que voldria reconèixer que de tant en tant he trobat a faltar una companya o company de projecte que m’hagi ajudat a prendre decisions, m’aconselli i que debati els projectes de l’Espai amb mi. No obstant per això sempre hi són les amistats i els companys de professió en el món de l’art per donar-nos opinions i consells.

-Per últim, tenint en compte les seves preferències artístiques així com les seves experiències vitals. Sabent que existeix, per una banda, el feminisme de la igualtat, que busca una equiparació entre el rol femení i el masculí, en el que la línia de treball i explotació segueix tenint les mateixes aspiracions que les que ens han dut fins aquí. D’altra banda, tindríem el feminisme de la diferència, que aposta per uns objectius propis de la condició femenina. Potser no tan centrats en la rendibilitat mercantil, sinó en la rendibilitat sensible, posant èmfasi en la importància de la identitat. És a dir, del que és ser dona com a característic i divers al fet de percebre el món des de la masculinitat.

El feminisme de la igualtat es traduiria en seguir en les formes de mercat de l’art clàssiques (si es pot pretendre avui en dia vendre art com ho feien els nostres pares) o bé introduir una concepció del galerisme i de la promoció de les arts en una línia argumental diferent, poder més sensible a artistes que no s’atenen a una definició institucional de l’art, una lectura de les exposicions més interpretativa i menys institucional. En quina posició se sent més representada? Diria que la seva última exposició a Espai Cavallers tendeix cap al feminisme de la igualtat o el de la diferència, o bé és una mica dels dos?

Clarament jo crec que la meva manera de portar la galeria l’art tendeix cap al feminisme de la diferència. De fet, qualsevol persona pot verificar tan sols entrant a la Galeria que no és el tipus d’ambient que una es dibuixa a la ment quan pensa en una galeria. A l’entrar hi ha un despatx amb una làmpada de colors molt gran i el fons d’art està posat a la vista. A més, provo de fer activitats dins de la sala que coordinin diferents activitats creatives. Com ara la cuina i l’art, el vi i l’art. Sovint treballo amb les alumnes de l’aula de teatre de Lleida que analitzen  l’exposició que hi ha a la Galeria en aquell moment i generen una performance en concordança. També organitzo taules rodones i debats a l’entorn de temes artístics i els processos creatius. Al final és un goig fer maridar la creació.

El que sí és una condició important per mi, és tenir la col·laboració i complicitat de l’artista. Jo treballo arran de la complicitat que genero amb les i els artistes que exposo i, per aquest motiu, l’artista ha de poder donar la seva opinió sobre els vincles que teixeixo entre la seva obra i altres activitats. Per exemple l’última exposició d’art en femení va tenir unes performances basades en tres artistes i va ser molt emotiu, ja que les actrius van saber copsar l’essència de les obres a la perfecció. A Nadal, malgrat les limitacions de l’aforament, vam poder proposar una petita creació culinària maridada amb l’exposició del moment. Són projectes que demanen molta feina, però que al final resulten en combinacions creatives molt interessants i que fan que el públic s’acosti a la galeria

Veig que tens un vincle important amb les artistes que exposes.

Sí, al cap i a la fi has de ser capaç de parlar de les seves creacions. Per mi és important tenir una molt bona relació amb aquestes persones, poc a poc es construeix una complicitat en la que hi han trucades i xerrades en les que vas descobrint més del professional amb qui treballes. I això és molt important per mi ja que crec que dins de la Galeria quan exposes el treball d’algú, tens l’ànima de l’artista i ets tu qui l’ha de saber explicar. 

No vull deixar de donar-te les gràcies per les teves interessants preguntes que permeten dónar a conìexer una mica més d’aquest món nostre tan engrescador i apassionant de l’art i des d’una perspectiva més en femení.