Setmana de l’Art: L’educació artística com a eina d’inclusió social. Article de Montse Frisach

Que l’art i l’educació artística és una eina extraordinària per a la inclusió social i la millora del benestar de les persones és sabut per tothom, però quina és l’experiència que tenen sobre institucions, entitats i fundacions que fa anys que estan treballant sobre el terreny en aquest tema? Un usuari de SusoEspai, entitat que treballa amb la voluntat d’apropar la creació i la vivència de l’art a persones que conviuen amb un trastorn de salut mental, assegura sobre la seva experiència als tallers artístics: “La gent diu treball d’una cosa que es remunera amb diners, a mi això se’m remunera amb salut”. El seu testimoni és molt significatiu. 

El lligam entre educació artística i la inclusió social va ser precisament el tema de la xerrada que va tenir lloc el 30 de novembre a la galeria Il·lacions, dins de les activitats programades dins de la primera edició de la Setmana de l’Art, que organitza Galeries d’Art de Catalunya. En l’acte van participar Cristina Sampere, directora de la Fundació Setba; Ariadna Martí, de SusoEspai; Ascensión Moreno, codirectora del Màster Art per a la inclusió social de la Universitat de Barcelona; i Aida Boix, directora de Lo Pati, Centre d’Art Terres de l’Ebre, que va actuar com a moderadora de la xerrada. Totes elles van aportar les seves experiències sobre com l’art i l’educació artística pot arribar a transformar la vida de les persones. 

Precisament l’anècdota amb la què Aida Boix va començar l’acte va servir per engegar una interessant reflexió. Boix va explicar que sovint veia a usuaris del Centre de Salut Mental d’Adults de la Fundació Pere Mata de les Terres de l’Ebre, edifici veí de Lo Pati, que s’estaven al pati del centre d’art però mai s’atrevien a entrar, com si hi hagués una barrera que ho impedís. “Un em va dir un cop: ah, però… jo puc entrar? Pensaven que aquell no era un espai per a ells”. Des del 2018, doncs, Lo Pati col·labora amb regularitat amb la Fundació Pere Mata, com és el cas de l’exposició actual de Nora Ancarola, Abans el llenguatge, amb una activitat i una obra que compta amb una activitat i una obra amb pacients i terapeutes. “Per mi és important no segmentar els públics, sinó treballar per a una integració social real”, va assegurar Boix. 

La Fundació Setba fa anys que treballa en projectes artístics destinats a col·lectius amb risc d’exclusió social. Entre les seves activitats més destacades hi ha el projecte Traspassant murs, que transforma pictòricament murs al voltant dels Centres Educatius de Justícia Juvenil, amb la participació d’artistes, com Marcel·lí Antúnez; el projecte Traspassant l’objectiu, que treballa amb dones privades de llibertat a les presons amb la fotografia com a eina de creació, amb l’artista Marta Fàbregas; o el premi Setba que cada any guardona artistes amb discapacitat intel·lectual. Una de les novetats de la Fundació Setba, segons va explicar Cristina Sampere, és el projecte Magistral, a càrrec de l’artista Jaime Súnico, adreçat a usuaris i responsables de tallers artístics.

Sampere està convençuda que l’educació artística és fonamental per a la inclusió social: “Per nosaltres no es tracta d’una utopia sinó d’una realitat, que és cert que és difícil de poder mesurar els resultats del que fas d’una manera que es pugui quantificar però de vegades hi ha moments en què te n’adones que val la pena tot el que estàs fent. Per exemple, un cop em vaig trobar a la Rambla una de les dones interna de Brians, que havia participat en un dels nostres tallers de fotografia i que estava de permís. Em va explicar que anava a visitar a la seva mare i portava tots de marcs de fotos seves per regalar-li, molt il·lusionada. O veure com puja l’autoestima de les internes quan es fan autoretrats i retrats, ja que a les presons, els miralls són de plàstic que donen una imatge amb molt poca qualitat. O que una dona analfabeta acabi parlant de plans fotogràfics”. La Fundació Setba sempre treballa, a més, amb artistes professionals per donar els tallers. 

Ariadna Martí va repassar les activitats que porta a terme l’associació SusoEspai, fundada el 2009 i que té la seva seu al Centre Cultural Albareda, dirigida a persones que conviuen amb trastorns mentals: “Tenim molt clar que a través de l’art es pot afavorir l’autoestima, la cohesió i el sentiment de pertinença a la societat. En el nostre cas, organitzem tallers que són el més semblants possible als tallers de belles arts habitual i no tenen vinculació directa amb la teràpia dels usuaris”. Al SusoEspai s’organitzen tallers oberts, d’escultura en fang, d’escriptura creativa i de consciència corporal, així com visites als museus que després es treballen a la feina al taller. “És un espai totalment normalitzat”, assegura Martí.

En canvi, Ascensión Moreno, autora del llibre La mediación artística. Arte para la transformación social, la inclusión social y el trabajo comunitario, fa anys que estudia des de la Universitat de Barcelona la interrelació entre art i inclusió social. El 2014 es va engegar a la UB un màster sobre aquest tema, que cada any se centra en una disciplina artística. “S’ha evidenciat que les arts s’han anat consolidant com una eina que funciona. No volem tant que els usuaris aprenguin art o que vagin a veure exposicions, que també es fa, sinó bàsicament l’objectiu és de millora social i de salut”, va explicar Moreno. “Per mi és important també intentar comprendre que tenen les arts que funcionen tan bé per millorar la salut i la qualitat de vida de les persones. Són una eina clara de transformació social”.  Moreno advoca per continuar la recerca teòrica “que ens permeti millorar les actuacions”.

En el diàleg entre les participants es va constatar també que és molt important utilitzar una terminologia per parlar dels usuaris que no siguin ni excloent i sobretot no paternalista. Per exemple, van estar d’acord en que no és “té” un transtorn mental sinó que “s’hi conviu”. “Com volen ser anomenats ells? D’aquesta manera ajudem a trencar la imatge estigmatizada”, va dir Moreno. També van estar d’acord en que, malgrat que s’han d’implicar en aquests actuacions tant el sector públic com el privat, seria necessari tenir un marc legislatiu general per coordinar accions i aportar els recursos necessaris per a la continuïtat permanent dels projectes. En aquest sentit, Cristina Sampere va assegurar, referint-se, per exemple, als Centre Educatius de Justícia Juvenil, “si hi ha algun lloc on hi ha esperança, són aquests espais, on es fa a cada intern una acció educativa a mida, no podem deixar-ho perdre”.