Anònim era muller, anònim és artesà. Per Àlex Salas

Una de les posicions més conegudes i de més renom que ha tingut la història de l’art és l’anonimat. En aquest article pretenem donar veu al que representa situar-se darrere d’una creació i assumir el gaudi estètic del públic sense obtenir-ne un reconeixement. Al llarg de la història “anònim” ha estat una condició estretament vinculada al gènere com és el cas de Víctor Català. Nogensmenys, ha sigut una particularitat prou estesa, gens debatuda i encara vigent relativa a la condició d’artesana o artesà. Si bé actualment l’anonimat en l’autoria femenina ha deixat de ser tan sistemàtica, en el cas de les persones artesanes sí que se segueix perpetuant.

¿Qui s’amaga darrere del tint dels vitralls? ¿com és la persona que ha polit les cadires de fusta del menjador? ¿a qui pertany la mà que ha dibuixat les floretes sobre les ceràmiques dels aperitius dels diumenges de vermut? El desconeixement de l’autoria dels objectes d’artesania ens remet a la distinció de les categories de l’art: distingint les modalitats més elevades sota l’etiqueta de belles arts.

Malgrat tot, és possible que un gerro de flors estigui a l’altura en qualitat i en bellesa que una escultura de marbre. L’artesania, encara avui en dia es troba emparada d’una dinàmica unidireccional. Els espectadors i espectadores gaudim dels objectes bells creats amb un propòsit funcional, però rarament sabrem el nom de la mà que ha colrat el cuir o ha teixit els fils de la roba que ens vesteix. És possible que temps enrere els obradors d’arts aplicades fossin reconeguts, penso en els mobles que dissenya Antoni Gaudí i com llavors si tenien un renom que de mica en mica la història de l’art ha eliminat. Alguns dels seus noms són Joan Munné, Joan Matamala, o encara la fàbrica de ceràmica de Pujol i Bausis. En el cas concret de l’arquitecte de la Sagrada Família i amb relació a l’artesania que va col·laborar estretament amb Antoni Gaudí podeu trobar més informació en el següent l’enllaç. A més, actualment el Museu Nacional d’Art de Catalunya presenta una exposició completa al voltant d’aquest artista. Fins al 16 de març el públic tindrà accés al coneixement i les peces dissenyades per Antoni Gaudí en un format molt interessant que reprodueix i teatralitza una escena de taller d’artesà.

Com veiem, el món de l’art torna al reconeixement de la mà d’artesania. És important que indiquem que algunes de les peces exposades al MNAC han estat concessió del Museu del Modernisme Català situat al carrer Balmes de la ciutat de Barcelona. Aquest últim va ser establert arran de la passió i el bon ull de la família Pinós (Fernando Pinós i Maria Guirao) que no ha deixat mai de valorar l’artesania, concretament la resultant en el moviment modernista. Això no obstant, avui en dia han deixat de ressonar molts dels noms que en algun carrer estret de gran ciutat sonava de boca benestant en boca benestant. Ja només recordem l’adquisició de mobiliari i objectes que prioritzi la utilitat en detriment a l’estètica dels objectes. És funcional, però no és una obra d’artesania. Nogensmenys, l’adquisició d’objectes d’artesania que consumim hauria de mantenir l’essència i reconeixement a la tècnica i l’art que implica generar un objecte artesanal.

Deuen ser molts els motius pels quals ara el mercat de l’art es volca en les peces d’artesania, però un d’ells és clarament el reconeixement dels oficis que fa molts anys eren assimilats als dels artistes. La divisió de l’artesania de les belles arts ens ha portat a eliminar la importància de l’autoria en el camp dels artesans. Nogensmenys, com reivindiquen artistes com Teresa Lanceta (de qui podeu conèixer l’obra a través d’aquest enllaç) hi ha una bellesa de gran importància en la intimitat i la proximitat que ofereixen els objectes o teixits artesanals i és per aquest motiu que el món de les galeries obra els braços als artesans artistes.

Àlex Salas