Emancipation | Rewa & Oluwole Omofemi

Rewa
Hi ha un aire inconfusible de confiança i seguretat en si mateixes que irradia dels ulls de les muses que REWA capta magistralment als seus quadres. Les seves mirades et conviden a entrar com a un vell amic, però encara així t’intimiden suficientment com per mantenir-te a ratlla, conscients que l’espectador no és de el tot digne de la seva presència.

“Sobirania” és l’expressió que podem fer servir millor per descriure el treball de REWA. No en el sentit ordinari d’imposar una voluntat, ni per exhibir una lluentor tan radiant que ens veiem obligats a apartar-nos. Però sí per la manera tranquil·la i calmada amb la qual ens infon respecte i manté la nostra atenció sense esforç.

Els audaços retrats figuratius de REWA són, sens dubte, una extensió de la pròpia artista. Un gresol de influències, cultures i experiències diverses que han format i modelat una persona que se sent tan còmoda regatejant el preu de la tela d’encaix al cor de l’enrenou i el bullici del mercat d’Onitsha com si ho fes a les boutiques de luxe de Londres o París.

Nascuda i formada entre Nigèria i el Regne Unit, la seva educació híbrida ens il·lustra en gran mesura sobre el seu treball, el qual, certament, encarna a la perfecció la sensació de representar la dona moderna “afropolitana”. Una visió de futur progressista, desinhibida i conscient de si mateixa, però encara arrelada, tot i que lliurement, a les expectatives, les obligacions i la responsabilitat que dicten la tradició i els costums antics.

En el cas de REWA, aquesta tradició i aquests costums antics són els del poble igbo del sud-est de Nigèria, que sovint es descriu com el més treballador i emprenedor de Nigèria, però també com el més independent, tant en pensament com en la pràctica. El sistema antic de valors i els costums del poble igbo i la seva independència ferotge s’evidencia en els temes que REWA treu a la llum als seus retrats, vistos a través d’un prisma contemporani. Temes essencials —com ara la importància de fer-se gran, el compromís, el matrimoni i el paper que cadascú exerceix en la seva comunitat i en la societat igbo en general— són fonamentals per a ella i, contínuament, combinen allò antic amb allò modern, tot adaptant-los, però sense cedir mai a acomodar-se als nous temps.

Allò que distingeix REWA de la majoria d’artistes contemporanis d’avui dia és que ella transcendeix el títol d’artista i és, pràcticament en tot menys en el nom, una historiadora i una cronista de l’evolució del seu grup ètnic, la seva nació i el seu continent en temps real. A través del seu treball, som testimonis de primera mà de l’afirmació i confiança en si mateixes de les dones, així com de la seva capacitat per canviar de codi i submergir-se sense esforç entre occident i el continent africà, mentre conserven l’essència i, sobretot, la llibertat de tenir-ne opcions per a no quedar restringides als límits del patriarcat i perpètuament sotmeses a la mirada masculina, com ens ha mostrat massa sovint una història de l’art culpable d’això.

A més de ser estèticament captivadora, l’obra de REWA és intel·lectualment estimulant, fruit d’un pensament tan provocatiu com instructiu. Tot i que el seu material de treball són les pintures acríliques, està justificat i dins d’allò que és raonable comparar la importància de la seva pràctica artística amb la d’altres grans creadors compatriotes seus, com els escriptors Chinua Achebe i Chimamanda Ngozi Adichie, el treball dels quals, com el de REWA, ha posat un focus aclaridor sobre la societat nigeriana del passat i la contemporània, els seus habitants i la seva visió del món.

Oluwole Omofemi
L’obra d’Oluwole Omofemi la podem descriure millor amb les seves pròpies paraules: “sense remordiments”. Les seves muses —les dones negres representades amb una pell tan fosca i rica com el petroli que serveix de saba al país natal de l’artista, Nigèria— estan guarnides amb profundes marques tribals i coronades amb una mena de pentinats exuberants a la manera afro que recorden els màrtirs del passat del moviment Black Power que va sacsejar la diàspora africana mundial, des de finals dels seixanta fins a principis dels vuitanta del segle passat.

Les representacions d’Oluwole de cabelleres indomables, pells del color de la mitjanit i marques tribals profundes i penetrants són un crit de guerra contra allò que ell veu com el deteriorament actual de l’orgull i l’autoestima entre les seves “germanes negres”. Tant a Nigèria com a l’estranger, pensa que elles han estat les més sotmeses per l’adoctrinament postcolonial i la complaença respecte a l’ideal de bellesa i la civilització de la societat occidental.

Educat principalment en companyia del seu avi, qui va contribuir a formar la seva visió del món i li va ensenyar en gran mesura a comprendre la seva cultura i a estimar l’herència i la identitat de les seves arrels, Oluwole es va inspirar igualment en l’època del seu avi, la qual va formar tota una generació de nigerians en la lluita per la independència contra el domini colonial i en l’adopció de la noció de l’autodeterminació i de la seva africanitat.

Al seu treball, sembla que predominen els matisos de la nostàlgia i l’anhel d’allò que l’artista suggereix com una edat d’or de la consideració, la força i la bellesa de les dones negres. Per contra, de l’obra d’Oluwole s’infereix que, amb el pas el temps, en l’actualitat hi ha una regressió de la veritable llibertat i de l’emancipació de les dones negres pel que fa a la seva capacitat per adoptar les versions més autèntiques de si mateixes, les quals estan arrelades a la seva africanitat, vista i sentida visceralment a través dels seus tons de pell i els seus cabells.

A més, les observacions d’Oluwole sobre la regressió que insinua, la situació difícil de les dones negres modernes i la necessitat de reflexionar i de retornar a la seva antiga glòria, tenen implicacions en la dinàmica familiar i en les relacions entre els homes negres i les dones negres, com també en el tema d’actualitat del declivi dels matrimonis mixtos i de la comprensió i cohesió entre tots dos.

Tanmateix, tot i que a primera vista podria semblar una perspectiva desoladora, la principal raó de ser i la missió d’Oluwole és mostrar l’orgull afrocèntric, que, segons ell, només es pot defensar realment a través de com les dones negres —les seves muses— es veuen a si mateixes i, alhora, de com són vistes pels altres. Per a Oluwole, la llibertat veritable i l’emancipació de l’Àfrica i de les persones negres en general només es pot assolir i dur a terme quan les dones negres siguin lliures de ser realment elles mateixes i siguin acceptades i celebrades tal com són.