Smiling and suffering

Hom suposava que els vents de canvi que es van estendre per l’Àfrica durant les dècades de 1960 i 1970, que assenyalaven la fi del colonialisme i de la subjugació occidental, marcarien l’inici d’una nova era de desenvolupament, progrés, prosperitat i autodeterminació. La promesa seductora d’una Àfrica nova i africana, una que no hagués de pidolar ni doblegar-se davant ningú y que pogués caminar dreta i amb el cap ben alt, era una proposta estimulant que ningú no gosaria rebutjar.  

Desafortunadament, aquest somni embriagador aviat es va esvair, tan veloçment com va començar, i ràpidament va esdevenir un malson. Tot i que el colonialisme havia arribat al final, el neocolonialisme —la darrera etapa de l’imperialisme, com va escriure el primer president de Ghana, el Dr. Kwame Nkrumah— va arrelar i va reemplaçar el sistema anterior de govern per normes imposades per líders africans recolzats i influenciats pels seus antics amos colonials, o simplement per enriquir-se ells mateixos a costa dels ciutadans als quals van jurar servir.  

Inspirada en un tema de l’icònic i gran cantant i activista social Fela Kuti, l’exposició fa referència en el títol a la seva cançó commovedora “Suffering and Smiling”, que parla del patiment i de la resistència dels africans que viuen sota les dures condicions de vida postcolonials, després de la promesa trencada de prosperitat i independència. Tot i el malestar econòmic, l’enorme desigualtat quant a riquesa, ocupació i oportunitats, i la manca general d’ordre i estructura sistèmica, els ciutadans corrents d’aquestes nacions africanes encara s’esforcen per triomfar, tot fent servir qualsevol mitjà que sigui necessari, i ho fan amb un somriure, humilitat i gràcia.  

Matthew Eguavoen qüestiona els efectes duradors de l’esclavitud mental i física sobre els ciutadans nigerians corrents, els quals malgrat viure en una nació lliure i sobirana encara viuen les seves vides com si fossin esclaus en una plantació nord-americana del segle xviii, tot inclinant-se sense dubtar ni vacil·lar davant els poders fàctics.  

Aquesta és una referència directa a allò que l’artista creu que és l’absència d’un estat en funcionament, on el poder econòmic i la riquesa són malversats per l’elit política i empresarial, i les oportunitats i els treballs valuosos per a el ciutadà comú són escassos, la qual cosa fa que el nigerià corrent s’esforci per escapar de Nigèria cap a Occident, a la recerca de pastures més verdes o millors oportunitats, o bé que hagi de rebolcar-se en la misèria i treure el millor profit de la seva situació.  

Els seus retrats, commovedorament bells i cridaners, oculten un dolor profund i un crit d’ajuda inaudible, als quals al·ludeixen les mirades persistents de les seves muses. Hi ha una tristesa inconfusible als ulls de tots els seus models, malgrat els posats confiats i estoics i els vestits brillants, que mostra la juxtaposició d’aquestes dues idees, presentant-los externament amb una exhibició de força i de confiança en si mateixos, però internament bregant amb batalles que només el subjecte coneix i pateix en silenci.  

Tot i això, Matthew sosté que els seus models romanen desafiants davant l’opressió i que, malgrat les probabilitats acumulades en contra seva, encara no han estat derrotats ni s’han resignat a un destí de misèria i compassió. La seva resiliència i determinació són fermes. Igual que els subjectes dels seus retrats, el mateix artista viu i treballa a Lagos, a Nigèria, i es manté inflexible per triomfar tot imposant les seves pròpies condicions al seu país, i així no haver de partir cap a Occident a la recerca de pastures més verdes. Per a ell, “l’herba és més verda d’aquesta banda”, una proclamació audaç i patriòtica i una filosofia que cada vegada són més promogudes i adoptades massivament per una generació d’africans continentals decidits a ser el canvi que ells volen veure, i així adonar-se del veritable potencial i riquesa de les seves respectives nacions, per ells mateixos i per a ells mateixos.  

Aquesta història també és vàlida per al veí Camerun, on Daniel Onguene viu i treballa, amb els problemes socioeconòmics del país no tan sols plens de la mala gestió econòmica i la corrupció habituals, sinó també exacerbats per la tensió social, la divisió i la violència entre camerunesos anglòfons i francòfons, una relíquia duradora de l’impacte que va tenir la influència francesa i britànica i el seu control de la nació.

Els retrats durs i valents de Daniel Onguene són una representació sense complexos i una referència a allò que l’artista veu com una pèssima situació de les condicions socioeconòmiques del seu Camerun natal. Caòtic en el millor dels casos i apocalíptic en el pitjor, els grisos ombrívols i la paleta canviant i amortida dels fons de les seves obres parlen directament d’una situació desoladora de violència, conflicte, decadència urbana i llanguiment, que ha estat provocada per la històrica divisió social, la mala gestió econòmica, la corrupció i la manca d’empatia envers els treballadors, la qual cosa fa que el sector informal o l’economia submergida es converteixi en el principal epicentre dels negocis i el comerç.

I, tanmateix, el punt més obvi en el treball d’Onguene és que els seus personatges tot i això se’n surten i, en alguns casos, fins i tot possiblement prosperen en aquestes circumstàncies.

L’esclat de benvinguda dels seus colors càlids i vibrants, i, en alguns retrats, els somriures dels subjectes, són indicatius d’un optimisme, un coratge i una esperança que ofereixen una narrativa prometedora contrària a l’estat actual d’agitació i decadència. L’artista deixa clar que venera i respecta les seves muses per la seva tenacitat i la seva capacitat de no sucumbir a la desesperació i l’ansietat. Després d’una acurada inspecció i reflexió, els seus models es podrien veure no només com a supervivents, sinó com a herois quotidians i corrents.

Tant Matthew com Daniel, alhora que il·lustren els problemes reals que afligeixen les seves respectives nacions a través de les seves genuïnes i commovedores formes d’expressió artística, estan units per la visió d’una Àfrica pròspera i en funcionament, i ambdós mantenen l’esperança i l’expectativa que arribarà un canvi positiu, més aviat que tard.

Més Informació

Dates: 4 de juny – 17 de juliol, 2022
Lloc: Carrer Nou 1, 08870 Sitges, Barcelona
Horari: Dilluns-Divendres 11h-14h 18h-20:30h Dissabte 11h-14h 18h-21h Diumenge 11h-14h 17h-20:30h
Telèfon: (+34) 618 35 63 51
eMail: sorella@outofafricagallery.com
Website: outofafricagallery.com