Exposició

Artigas – Miró. Ceràmiques i dibuixos

9 June — 30 July, 2021

JOSEP LLORENS ARTIGAS I JOAN MIRÓ

Josep Llorens Artigas (1892-1980) és considerat el gran referent de la ceràmica d’art a Catalunya. El seu nom va transcendir fronteres des de ben aviat per fer-se un lloc destacat en el panorama internacional. Paral·lelament, el seu company de joventut Joan Miró (1893-1983) va esdevenir amb els anys el nostre artista més universal. L’obra de Llorens Artigas és inacabable i inconfusible pel seu caràcter i singularitat, com ho és també la de Miró, un home que, assentant les arrels a la terra, al país i al seu temps, es va saber projectar al món a través d’un art tan colorista i somniador com rebel, combatiu i exigent. Presentant ara tots dos artistes i amics en diàleg, la Galeria Artur Ramon Art ret un merescut homenatge a la seva aportació a l’art i a l’esperit artístic del segle xx. 

Llorens Artigas va néixer a Barcelona el 1892, i va iniciar la seva formació artística en el camp de la pintura. El 1914, quan tenia vint-i-un anys, es va donar a conèixer com a crític d’art, però no va començar a sentir-se vocacionalment atret per la ceràmica fins al 1917. Aleshores va comprendre que la ceràmica podria esdevenir el seu mitjà d’expressió artística. Amb tot, encara va exposar diverses pintures d’estil cubista a l’Exposició d’Art de Barcelona de 1922, i no va ser fins al 1924, amb trenta-dos anys, que va debutar com a ceramista, en col·laboració amb Raoul Dufy, a la Galeria Bernheim-Jeune de París. Els resultats van ser fulgurants: «No ha fet més que arribar i moldre», exclamava Joan Sacs el 1925. D’aleshores endavant, primer des de París i posteriorment a Barcelona i Gallifa, Llorens Artigas va emprendre una trajectòria sòlida —tant en solitari com en col·laboració amb Miró i altres artistes de prestigi— que el va convertir en un dels grans mestres de la ceràmica d’autor i d’avantguarda de mitjan segle xx. 

Llorens Artigas va fer-se un nom treballant el gres artístic cuit a temperatures elevades, de més de 1.200 graus. Un llarg període de pràctica i formació, viscut entre Barcelona i París, li va permetre prendre consciència de quina ceràmica volia crear i de quins eren els referents a seguir. Així, va optar per unes ceràmiques amb formes inspirades en els models de l’Àsia Oriental, que tenien com a referències les aportacions franceses sorgides al tombant de segle, amb Delaherche, Lenoble, Decoeur i Metthey al capdavant. A més, considerava que la ceràmica, pel seu privilegi de néixer de la unió dels quatre elements de la natura, era l’art més pur i més abstracte de tots. És per això que Llorens Artigas vivia l’experiència creativa com un mitjà d’introspecció, d’expressió i de descoberta, en el qual confluïen el saber, la intuïció i l’esperit: «Me vuelvo filósofo por culpa del oficio», confessava al seu amic i crític d’art Joan Teixidor. Al capdavall, tot i que un dels vessants que va projectar la seva obra a la fama internacional van ser les col·laboracions amb artistes com Dufy i Miró, Llorens Artigas sempre va ser altament respectat tant per la qualitat com per la personalitat sensible i poètica de les seves peces de gres. 

Les possibilitats expressives de la ceràmica són infinites i, des d’aquest punt de vista, Llorens Artigas va optar per fer camí assentant els peus sobre la tradició, de la qual podia emergir un llenguatge tan proper com universal. D’una banda, va renunciar a l’ofec de les superfícies recarregades, curulles de decoracions retòriques, per abraçar una estètica pura, de formes sinuoses, austeres i equilibrades, sorgides del treball amb el torn i que reflectien la depuració oriental. D’altra banda, va renunciar als mètodes moderns de la producció occidental i es va mantenir fermament fidel a la flama. Fruit de la passió amb què va viure la investigació empírica en el camp dels esmalts —iniciada de la mà de Francesc Quer—, Llorens Artigas va prendre la decisió, deliberada i meditada, de treballar sempre amb forns de llenya. En aquest sentit, l’estudi Les pastes ceràmiques i els esmalts blaus de l’Antic Egipte —publicat l’any 1922 sota els auspicis de l’Escola Superior dels Bells Oficis— va ser el principi de tota una vida dedicada a experimentar amb les terres i amb el món mineral, a fi de descobrir les fórmules químiques dels colors de la natura, sorgits de la mateixa natura. 

D’aquesta manera, mitjançant el treball i l’experimentació contínua amb els esmalts, junt amb el coneixement i el domini del foc, ben aviat l’artista va aprendre a fixar i immortalitzar els colors fugissers de la natura, tot recreant matèries capaces de comparar-se amb les de la terra: «Cada esmalt, cada color ceràmic aconseguit, no com a experiència científica, sinó en funció artística, constitueix una autèntica creació, d’una puresa que rarament trobarem en altres mitjans d’expressió artística, en els quals la creació es troba més en la representació, més en l’esperit que en la matèria». Reflexos i textures, colors sorprenents, tonalitats intermèdies i gradacions sovint imperceptibles o plenes de matisos, converteixen cadascuna de les seves ceràmiques en una obra d’art única i irrepetible. Així, l’artista va assolir unes formes que eren tant clàssiques com modernes, i que a través del torn i dels matisos cromàtics dels esmalts s’expressaven com a autèntiques obres d’art. Un art sensual, d’una abstracció honesta, capaç d’expressar —segons escrivia el mateix Llorens Artigas— l’harmonia del món.

De la mateixa manera que Llorens Artigas va trobar els elements essencials del seu llenguatge en la terra, la natura i la tradició, Joan Miró, nascut un any més tard, va ser també un poeta capaç de crear un llenguatge propi original, basat en una escriptura simbòlica de formes i colors inimitables que, al llarg dels anys, va arribar a exercir una influència profunda en l’art del segle xx. La formació i els primers anys de Joan Miró a Barcelona mostren un cert paral·lelisme amb els del ceramista: a contracorrent de la voluntat familiar, tots dos van sentir des de ben joves la vocació artística, la qual els va fer coincidir en alguns espais —per exemple el Cercle Artístic de Sant Lluc—, en mestres, com ara Francesc Galí, i en projectes artístics de joventut, entre els quals la creació de l’Agrupació Courbet. Amb tot, ben aviat Miró va emprendre un camí propi i plenament personal. Tanmateix, el fracàs de la seva primera exposició individual a les Galeries Dalmau de Barcelona, l’any 1918, va ser l’espurna que va empènyer el pintor a fugir de les inèrcies estancades d’aquesta ciutat per entrar en contacte amb els estímuls necessaris que van inspirar els primers trets destacats de l’obra mironiana: la cultura i les arrels populars de la seva terra natal —ja fos el paisatge del Camp de Tarragona o l’expressivitat de la pintura romànica— i, no menys important, a partir de 1920, l’avantguarda cultural d’entreguerres viscuda des del seu principal camp de batalla, París.

El viatge a París i les estades alternes a Mont-roig del Camp i a Barcelona van fer que l’obra de Miró evolucionés dels primers quadres fauves i del realisme màgic i detallista cap a l’expressió d’una naturalesa real, transformada màgicament a través dels somnis i la imaginació. No obstant això, per assolir el llenguatge propi de les Constel·lacions, a més de renunciar als mitjans expressius habituals de la pintura, Miró va assimilar més fonts i impulsos, des dels xocs de l’atzar i l’accident —com mostra la cèlebre sèrie de pintures d’après collage— fins a la poesia, la música, les pintures d’Altamira, els dibuixos infantils o els siurells de Mallorca, entre tants d’altres elements. I, sobretot, va tenir com a aliats permanents el treball infatigable i un etern esperit jove que el van guiar per transcendir el fet plàstic.

Joan Miró, treballador inquiet com era, va experimentar a consciència la voluntat d’anar més enllà de la corrupció de la pintura, amb el desig d’assolir una projecció humana capaç de deixar petja. D’aquest anhel, a més de dibuixos i pintures, va sorgir un gran nombre d’escultures, ceràmiques, pintures murals i una extensa obra gràfica que han permès difondre el seu món de formes i imatges, d’una expressió sensible i alhora també punyent, compromesa i colpidora. Aquesta autoexigència, a més, va ser una de les claus que van fer possible la celebració unànime de tots els projectes de ceràmica artística empresos de manera conjunta per Miró i Llorens Artigas a partir de 1944 i fins a l’any 1970. 

Les peces de l’exposició que organitza la Galeria Artur Ramon Art, divuit gresos de Josep Llorens Artigas —des d’un dels primers bols cuits al taller de Charenton-le-Pont, el 1927, fins a gerros de l’última etapa de Gallifa—, juntament amb nou obres de Joan Miró —formes biomòrfiques, grafismes i figures, tant del temps de l’«assassinat de la pintura» i dels anys cinquanta, com del període final de la seva vida— són un bon testimoniatge de l’aportació d’aquests grans creadors catalans del segle xx. Dos artistes inconformistes que es van admirar, es van respectar i van compartir lluites i inquietuds. 

Ricard Bru, comissari.

Més Informació

Dates: 9 de juny – 30 de juliol de 2021
Lloc: Bailén 19, 08010 Barcelona
Horari: Dilluns a Divendres 10h-14h 16:30h-20h
Telèfon: (+34) 93 302 59 70
eMail: art@arturramon.com
Website: arturramon.com